La innovació que marca la diferència no és l'última eina

Un professional no es mesura pel que afegeix, sinó per com té cura del que se li confia. Correm tots a incorporar l'última eina, és la conversa d'enguany i la de l'any passat, però aquesta cursa no és la que ens defineix. I en la visualització d'arquitectura aquesta distinció mai no havia importat tant.

Convé recordar d'on venim. Aquest ofici va néixer per portar la maqueta més lluny, per poder pensar formes que a mà eren gairebé impensables. El Guggenheim de Bilbao és l'exemple que a tots ens ve al cap: Gehry va aixecar aquelles corbes de titani escanejant una maqueta física dins de l'ordinador, amb un programari que venia de la indústria aeroespacial. Un crític va arribar a dir que l'edifici no s'hauria pogut construir sense aquella tecnologia. No era encara render, era disseny i geometria, però allà va començar a tòrcer-se la frontera entre el que es pot imaginar i el que es pot construir.

Des de llavors tot s'ha tornat més digital i, alhora, menys tangible. És una professió jove, d'a penes tres dècades, que en bona part hem après sols: el programari va anar per davant de l'escola. No hi ha res a amagar en això. Som, en certa manera, una primera generació aprenent sobre la marxa, i a sobre ens ha vingut un tsunami que tots coneixem per les seves sigles, IA (poseu-hi, mentalment, els violins de Psicosi). És normal anar amb preguntes. El que no és normal és fer com si no existissin. Així que parlem d'una cosa de la qual gairebé no es parla: de com s'està tractant, o més aviat de com no s'està tractant, la confidencialitat dels projectes.

El que arriba a les nostres mans no és nostre. Un render és un projecte aliè que nosaltres acostem a la realitat. A dins hi va la feina del client, sí, però també la de molta gent que ni tan sols ens ha contractat: el mobiliari d'una marca, un material concret, els plànols d'un estudi d'arquitectura (la casa d'un particular), un edifici que encara no és públic. Quan manegem aquesta imatge, manegem la confiança de tota aquesta cadena. I protegir-la és la primera part de la feina, no un afegit.

Les regulacions comencen a arribar, i fan falta. A Europa ja hi ha dues peces concretes: la Directiva de drets d'autor de 2019, que et deixa reservar la teva obra davant de la mineria de dades, i el Reglament d'Intel·ligència Artificial de 2024, que obliga els grans models a respectar aquesta reserva i a publicar amb què s'han entrenat. Però un professional no espera que l'obliguin, i a més la llei et dona l'eina, no la fa servir per tu.

Ho va aprendre a les males Robert Kneschke, un fotògraf alemany que un dia va trobar les seves imatges dins de LAION, la gegantina base de dades que ha servit per entrenar mitja IA generativa. Les havien recopilat rastrejant el web. Kneschke va demandar, i va perdre, primer el 2024 i una altra vegada en apel·lació el 2025. El tribunal d'Hamburg va donar per bona aquella recol·lecció per dos motius: s'emparava en una excepció per a la recerca i, sobretot, la prohibició que ell havia posat (un avís, en llenguatge normal, a les condicions del web on venia les seves fotos) no valia, perquè no era en un format que una màquina pogués llegir. Traduït: un cartell de prohibit el pas escrit per a persones no el llegeix un robot. Cal dir-l'hi en el seu idioma.

Hi ha, això sí, un matís a favor nostre que poca gent coneix. La Llei de Propietat Intel·lectual espanyola, en el seu article 43.5, diu que quan cedeixes les teves imatges per a un projecte aquesta cessió no arriba a usos que ni existien quan vas signar. Entrenar una IA amb un render encarregat fa anys no era sobre la taula: aquell permís mai no es va donar, segueix sent teu. Ens protegeix mirant enrere. D'aquí endavant, en canvi, l'ús ja es coneix, així que aquest buit l'omples tu, escrivint-lo al contracte.

I que ningú no pensi que això és teoria llunyana. Convé separar dos problemes. Un és el que entra: Anthropic va acordar pagar mil cinc-cents milions de dòlars a autors i editorials per haver-se entrenat amb llibres que va descarregar piratejats. A OpenAI, en el seu plet amb el New York Times, un jutge li va ordenar a principis d'enguany lliurar vint milions de converses per poder rastrejar què hi havia a dins. L'altre problema és el que surt: Disney, Universal i Warner han demandat Midjourney perquè la seva IA generava personatges seus tan recognoscibles com l'Elsa o els Minions. Aquell cas segueix obert, però és el més proper al que fem nosaltres, perquè va d'imatges. El patró es repeteix: un cop l'obra entra a la màquina, el dany no es desfà. Es paga, o s'exposa, però no s'esborra.

I cal entendre les eines que un fa servir, perquè fins i tot la protecció té esquerdes. La llei et deixa posar un segell dins de la imatge, a les seves metadades, per dir no entrenis amb això. Però és fràgil: n'hi ha prou que una plataforma comprimeixi la foto perquè pesi menys i aquell segell desapareix. No per maldat, per optimització. L'organització que fixa l'estàndard ho va comprovar: de quinze plataformes, només una conservava aquesta informació. I esborrar aquestes dades està prohibit, sí, però només quan es fa a propòsit, i una compressió automàtica no té intenció. La cura, doncs, no pot descansar en un sol segell: descansa en el criteri, en el contracte, en fer l'esforç d'informar-se i en aprendre què és el que estàs fent servir.

En això no tinc una resposta tancada, i sospito que ningú no la té encara. Som la primera generació d'un ofici nou al qual li ha canviat el terra sota els peus. El sensat no és córrer més ni aturar-se, sinó aprendre sense perdre el focus: respectar les dades, la feina i la confiança de qui ens les deixa. Perquè al final la innovació que marca la diferència no és l'última eina. És ser l'estudi en què es pot confiar. I aquest, curiosament, és un treball que no fa cap màquina per tu.

Bibliografia i fonts

Espanya, Llei de Propietat Intel·lectual (TRLPI, RDLeg 1/1996), art. 43.5: la cessió no arriba a modalitats d'ús inexistents o desconegudes en signar. BOE

Directiva (UE) 2019/790, sobre drets d'autor, art. 4: excepció de mineria de dades i reserva de drets per mitjans llegibles per màquina. EUR-Lex

Reglament (UE) 2024/1689 (Reglament d'IA), art. 53: obligacions dels models d'IA d'ús general (respecte de la reserva i resum de dades d'entrenament). artificialintelligenceact.eu

Robert Kneschke c. LAION: LG Hamburg, 27 de setembre de 2024 (310 O 227/23) i OLG Hamburg, apel·lació de desembre de 2025 (5 U 104/24): la reserva de drets ha de ser llegible per màquina. Bird & Bird

Bartz c. Anthropic: acord de 1.500 milions de dòlars amb autors i editorials per l'ús de llibres piratejats (2025). NPR

The New York Times c. OpenAI: ordre judicial de lliurar 20 milions de converses de ChatGPT (gener de 2026). National Law Review

Disney, Universal i Warner c. Midjourney: demanda per generació de personatges protegits (juny de 2025, en curs). Time

Directiva (UE) 2001/29 (InfoSoc), art. 7: protecció de la informació per a la gestió de drets. EUR-Lex

IPTC, Social Media Photo Metadata Test (2016): de 15 plataformes, només Behance conservava les metadades. IPTC

Guggenheim Bilbao i CATIA (Fundació Guggenheim). guggenheim.org

Aquest article té caràcter informatiu i divulgatiu; no constitueix assessorament jurídic.